Poemas de l. catalana II

Hi ha una cosa que no suporto: les drogues. Dec ser estúpida. Potser sí. Tant me fa. Tinc les meves idees i les defenso. A més a més, no solament estic en contra de les dures. Les toves tampoc no m'agraden. Crec que degraden la persona. Els vells xamans indis es prenien per elevar-se, per buscar la veritat, pero posar-se en contacte amb els déus. I per aprofondir  en ells mateixos, per fer-se preguntes més enllà dels límits o descobrir  la seva essència humana. Però nosaltres  en prenem per fugir, per buscar paradisos perduts, per sentir-nos "millor", perquè no som prou valents per afrontar la vida. Cosa que és molt diferent. La necessitat de fugir, de buscar, del que sigui, però a través d'una vàlvula de " presumte  escapament " o com a  "mètode ", em sembla trista, infantil, inútilment buida. Miro d'entrendre-ho, d'adaptar-m'hi, de ser permissiva, i em dic que jo, que sempre he preconitzat la llibertat, potser hauria d'estar en primera línia en aix+o de les drogues. Però no puc . Em supera. Se'm fa un nus a la gola, a l'estómac... al mig del cervell, quan veig al cine o a la tele algú que es punxa o esnifa o alguna cosa així. I també se m'hi fa un nus quan  eig un noi o una noia amb els ulls desorbitats i el lavi inferior que li tremola després d'haver-se pres una pastilla d'èxtasi o quan els veig amb mirada buida perquè s'ha fumat un porro. No crec en la pena de mort, però si en la justícia, i cndemnaria els traficants de drogues a les penes màximes. Per mi, traficar en dorga, vendre qualsevol mena de droga és, després d'assasinar, segrestar i violar, el crim més greu que hi ha.